Mai no hauria reflexionat abans sobre la fugacitat de la nostra existència en un període incert. Toca rememorar amb anhel la vida que es va esmunyir entre els dits, fer un balanç de tot el que va quedar pendent, de les eleccions que vam prendre, els estimats que vam deixar enrere i els viatges que mai vam emprendre, al final tot influint en el nostre camí.

Ara ens trobem en una nova realitat. La pandèmia de covid-19 ho ha devastat tot al seu pas, deixant un paisatge inimaginable. La meva nova rutina no em permet dur a terme les accions quotidianes com abans, ni gaudir de la feina que tant gaudia. El meu cos està exhaust, la malaltia ha consumit la meva vitalitat i força. L’esperança d’una recuperació  ràpida s’esvaeix, deixant lloc a la crua realitat que podem quedar atrapats a la malaltia per  sempre.

Som els autodenominats com a pacients de Covid persistent. Tres anys després continuem patint els símptomes que ens van devastar, abandonats i descurats per les autoritats públiques, invisibles per a la societat en conjunt.

Aprenent a trobar la felicitat en el no-res,  sense projectes ni quotidianitat. Tinc la gran sort de comptar en l’amor, el suport i l’afecte dels meus éssers estimats, parella, fills, família, amics/es, aquesta és l’essència de la vida. I m’acostumo a sentir-me així. Conto un nou dia, una setmana més, sumant i sumant.

De vegades em plantejo si potser calia passar per això per reconnectar amb les coses que gaudia abans de  submergir-me en el tràfec laboral, familiar i personal.

Aquesta vivència ens ensenya a apreciar la felicitat de les petites coses.

Anna C.LL.
(Vocal de l’Associació Long covid Lleida)